Aquest és un arxiu en expansió des de 2018. Segueix el rastre de les sibil·les que oren quan és de nit, l’esperit de les verges negres, el boc com entitat protectora dels boscos, l’androgínia estel·lar, l’abraçadabra o la transgenealogia.

THE VIRGIN OF BIG DATA (2019)

Animació sonora muntada amb aproximadament 100 imatges. Prové del projecte d’escriptura expandida ‘Llums Geològiques’. S’explora la potència tel·lúrica amb relació als nous mitjans tecnològics.

FITXA TÈCNICA:
Autoria: Núria Iglesias Rodríguez ( Piròmana d’Argos / P. d’A.)
Títol: ‘The Virgin of Big Data’
Any de realització: 2019
Durada: 0’55’’
Sistema d’àudio: Estèreo
Format i proporció: 1:1

RASTRE MINERAL [arxiu d’imatges]

LLUM GEOLÒGICA I

Em cobreix ungüent cremós de mel i espígol. Traspasso amb gest modulador l’escorça terrosa d’aquest estiu amansit; que cau i fa pòsit sobre un bressol enmig de la nit. Duc a la memòria un encanteri infusionat i elèctric de romaní. Regalima encapsulat, silent i agut. Detona en passes i aquestes s’ordenen suaus en línia alba: un camí s’enfila com l’heura, gairebé regular, en espiral imperceptible, com afalac penetrant. És farcit de figues que de tantes com n’hi ha arquegen les branques de sa mare sobre el pas. Segueixo aquesta gruta estacional mitjançant l’olfacte, mentre a banda i banda, sóc ona reflectida en el blat que resta per segar. I veig, allà baix, mig amagat per relleus convexos, un prat que és com llac: brots de plata fent reclam, irradiant apaivagats.

Ressegueixo l’ombra que defalleix sobre aquest cos que em compon: sóc filla del temps i m’acompanyo. A certes coses encara no els pot tocar el Sol i espero, vibrant, sota les fulles lanceolades i aspres dels astres, guies que presideixen, omnipotents, les portes entre els prats. No tinc pressa, no corro, sóc un punt en suspens tranquil.

Passo per l’ermita que és ventre. S’ha tornat ritual diari, indefugible, si el que vull és més que sobreviure. M’arrelo a ella, com també a l’epifania floral arran del pedrís d’aquest refugi on, quan arriba el capvespre, tots els focs es contenen encesos; De l’abella ja en vaig rebre les fiblades, ara n’aprofito la runa, cera que n’és paciència.

Continuo, desperta, res més, i la promesa es va proveint; Encara que la fe sigui un càntir que mai és ple, a la fi, tot torna a començar pels cercles dels cercles.

Sovint es creu corresponent el delit sobre la forma amb l’aliment que s’hi conté. Sigui com sigui, l’aliment dota la visió de prudència – ser valenta per la terra a qui pertanyo i no del món on m’empresono – i em prepara per a aquest repòs de qui s’entrega al retorn sense el mi; així doncs, calma, que tot plegat és un present.

Els astres van caure, llepo el terra i la llengua es guarneix brillant per la revetlla de cap sant. Ara sí, des d’aquest lloc, què vull del món? I una veu que no empenyo em respon: el que la vida vol per mi.

LLUM GEOLÒGICA II

Temps, vull que la qualitat del temps entri en mi, reintegrant-me. Vull que la tardor que arriba, segueixi vibrant riquesa i preservar-la a dins del ventre amb la controvèrsia efectiva dels incendis. Perquè a dins hi ha un incendi i els colors que esquitxen la llar només són espurnes violentades d’aquest foc que guanya espai. S’estenen una a una, com engrunes minerals en un desert visceral. Només resta un lloc – a l’entrada – per certes cactàcies, tot sabent que una sola nit a l’any, tan sols una, floreixen en milers d’inflorescències deixant que la lluna regalimi espills cap endins més enllà del seu reclam fulgent. Llavors, jo seuré al marge d’aquest desert a tocar de la humanitat còsmica i contemplaré l’espectacle pel qual s’ensorra la inquietud magnànima de la carn, perquè la resta de l’espai és pels esquitxos que duen el meu nom, centelles valuoses de memòria que floreixen en sintaxis musicals en un món intermedi on tot roman en suspens – moviment lent de pestanyes -. Vaig creure caure, col·lisionar i esmicolar-me i m’he adonat que per molt que es digui des de dalt, aquí no hi ha terra on corrompre’s i trencar-se, només un balanceig suau i descendent que apaivaga la set. Continuo caient i no espero cap mà que vulgui embrutir-se ni salvar-me. El que hi ha aquí a baix són laberints on cabals salvatges d’al·lòtrops de carboni flueixen, i jo, que m’he adonat que sóc espeleòloga de les cavernes estructurals dels astres musculars, només puc tornar a la superfície de la Terra per la pulsió d’erupcions profundes i fosques, i, com una salamandra maculada, conduïda per una llengua de magma, refredar-me sobre les roques ígnies que orbiten per damunt dels ramats, encara – i afortunada – que les meves passes s’impregnin dels prats. Això és un pelegrinatge amb alè serè, construcció contrària a qualsevol expectativa rejectant estela, em nego a perdre el cul per fum, ara nedo en sal salvatge. No hi ha cap terra promesa, tot passa ara i a bes d’arada i el que queda enrere suma en brots demà.

LLUM GEOLÒGICA III

Un braç, take on, reintegrant-me. Un pes, un nas, un calze abrupte. Els gats calen fins al punt roent d’aquest estatge, a quatre, dos, tres grapes. Tot és no és, si és, diu més. Soc jo, no ets tu, aquí, a dins, suscitant-me. Cantar, saber, en mi. Espitlla el bosc; lluerna prima hipnotitzant-me. El to, el do, el dol, el cant i l’Ú. Pentina el gat, estira el nap. Visita’m sol, en tu, en si; estic en el recurs fecundant-me. Soc cant cantellut, sostre mamellut, cristal·litzant-me; pedra esmaltada en freqüències nounates; resguardo un breviari que compto descalça, fins a dormir per despertar-me. És llum de cap i passes altes; és giny de peus i ments d’entrada; batec alat i embolcallant-me. Capgiro el sot, esquerdo el bot i pesco nanses. Camino en òxid i empaito cames. Gemego fort i cau enlaire. T’estimo fort a tu que ets aire i si et dic que amb tu som tres i en nosaltres l’altre; que lluny i a prop no són distàncies, sí fulles capçades, coves i llet de nits estroncades per fulgències interpel·lables; vetes, i arenes, i temps que es desfà. Et diria que anessis, provessis i mentrestant em deixessis estar; però són flors en els prats de l’escàpula les que em guaiten veure’t ençà; i em tornen, abstretes, aquí, al meu jaç. Tot, des d’aquí, que és en mi, es torna brau i enllumena en cristalls. Hi ha moltes formes d’estimar i, totes elles, porten un ham; deixo anar i els peixos rebroten com sang, en un mar, ataronjat. Confit de nit i esma de mi; com puc seguir si ets tan carn; si et cerco i em trobo; i també en la resta, dels altres, que suma i paeixo estant, esperant, esperant-me tornar; batec lent, aurora en cant, cant cantellut i brillant. Soc salamandra treient-me la mandra, crepuscle crepitant; tresor amagat al fons d’un llac pristi, en mi, al subsòl de l’iris, guspirejant. Hi ha marge interior, inferior, monument natural cobrint el vol dels rats-penats, verges negres estenent els seus mants; ballen les pedres i sostenen el trot d’un cavall hivernal. Entrar, nedar, cantar, orar i trobar-te. Picar flors, és trepitjar-les; confiar, olorar-les; soc arrels desplegant-se, endins, fent espai a l’aire. És deix branquial acariciant, despertant-me, despertant-me, despertant-me.

TEXTOS EMULSIUS (ESCRITS EN 15 MINUTS)

PÈTALS IGNOTS, FLAMES INDÒMITES