GESTO INNATO: SÍNTESI D’UNA RECERCA SÍSMICA (2016-2019 / ITÀLIA)

L’activitat creativa de la imaginació allibera a l’home del seu vincle amb el ‘només que’ i l’eleva a la categoria del que juga. L’home és completament humà només quan juga.

F. Schiller

Projecte de recerca artística becat per Bòlit-Centre d’Art Contemporani de Girona amb residència a Rad’Art Project-Assoaciazioni Artéco (San Romano, Itàlia) el 2016.

El concepte creatiu que investigo gira al voltant del PUNT ON SENSACIÓ I SÍMBOL S’UNEIXEN I ELS PLURIVERSOS QUE DESCLOUEN. La transformació i transfiguració de la recerca sorgeix del jo poètic com a reflex tant de qui comparteix la seva història vital amb mi i de l’entorn on habiten -habitants de San Romano (Emilia-Romagna)-. Gràcies a l’ALTERITAT que apareix en relacionar-me, del que puc percebre i comunicar en posar l’escolta interna al servei del que emanen les persones i l’entorn, la investigació es concreta a través de llenguatges artístics diversos. LES PECES QUE SORGEIXEN DURANT LA RECERCA SÓN OBERTURES D’AQUESTA. El treball s’ofereix a si des del mateix procés i se sosté sobre la base concreta del cos, però parteix del que l’antropòleg Gilbert Durand (1921-2012) anomenaria LES ESTRUCTURES ANTROPOLÒGIQUES DE L’IMAGINARI i, concretament, de la noció TRAJECTE ANTROPOLÒGIC i la seva CLASSIFICACIÓ DELS GESTOS i el dispositiu creat per Aby Warburg (1866- 1929), anomenat ATLES MNEMOSYNE eina que es desenvolupa a través de l’espai de comunicació que ofereix el bloc virtual per mitjà del reciclatge d’informació visual que ofereix la xarxa -sobretot arxius gif o memes –^*.En aquesta recerca també acompanyen els assaigs de Gaston Bachelard (1884-1962) anomenades LA INTUÏCIÓ DE L’INSTANT i LA PSICOANÀLISI DEL FOC. En el primer desenvolupa una teoria de l’instant a partir del qual construeix la seva concepció de la imaginació creadora; en el segon indaga en la fenomenologia que desperta l’element del foc dins l’àmbit de la poètica. Aquestes dues obres m’han permès posar consciència tant al sentit global del meu fer creatiu, com a la guia interna que em permet construir des del concepte del projecte els temes que durant el desenvolupament de la recerca van sorgint.

#SEGONA GUERRA MUNDIAL #TRANSMISSIÓ DE CONEIXEMENT ORAL #PRAGMATISME EXISTENCIAL #HUMILITAT I CONEIXEMENT VITAL #CONTRADICCIÓ I CONDICIÓ HUMANES, PECAT ORIGINAL #CONDICIÓ I CONSCIÈNCIA FEMENINA #MACULADA CONCEPCIÓ #MIRALL I RESPONSABILITAT AUTOBIOGRÀFICA #LLUM I FOSCA COM A PROGENITORES DE L’OMBRA #EL FRUIT D’UNA FERIDA DE FOC COM A NUTRIENT #ALIMENT I COMUNITAT #RECICLATGE VISUAL #ESCOLTA INTERNA #TRANSFORMACIÓ I TRANSFIGURACIÓ DEL JO POÈTIC #PROCÉS COM A OBRA #SOMNIS I PRÀCTIQUES PREMONITÒRIES: EL TEMPS ES TORNA ESFÈRIC

*El bloc virtual està tancat parcialment per revisió i possible publicació en pdf. Durant el procés de recerca va ser útil com a eina.

FASE 1 (En residència)

EL MIRALL o VÒMIT AUTOMÀTIC [Mostra]

07/10/2016

Ahir em vaig llevar amb el record d’un malson. Tota la gent que apareixia davant meu, vomitava. Les imatges es van anar diluint mentre despertava el cos. La roïna cau a fora, m’assec, obro el bloc i agafo el pinzell amb reserva de tinta xina. Porto a terme un exercici d’imaginació activa.

A tocar dels peus posteriors de la cadira, atuït, submergit en una espècie de son malmès, hi ha un escorpí. Quan he atès, el treia a fora, mort, embolicat en un sudari de tovalló groc. Aleshores, em preguntava quina por antiga traspassava l’escorpí. I si aquesta por no es veia reforçada quan l’escorpí em visitava en somnis fa poc més d’un parell d’anys anunciant la mort. La càrrega col·lectiva i simbòlica de l’escorpí és més aviat de l’ordre que no aixeca gaire simpatia, sol generar malestar i emet en l’individu un vincle projectiu on la part visible del símbol fet escorpí travessa el present. Com transformar aquest fet, provocant una serenitat completa, seria, en estat de presència, atendre al fet i decidir canviar el vincle projectiu que s’emet sobre l’escorpí. Dit d’una altra manera, seria transformar el gest heroic de la por a les tenebres materialitzada a través de l’homicidi cap a l’escorpí – És a dir, continuar veient la mort com a final -, en un gest íntim d’integració de la por a les tenebres com a iniciació, possibilitant l’aprenentatge. L’he dipositat sota un test on una planta beu l’aigua que cau del cel.

08/10/2016

M’aixeco i em sobrevé: ‘És el moment del foc, la llavor, l’arbre i la paraula’. Reprenc la pràctica d’ahir. L’amorfisme es dilueix i apareixen paisatges, monstres, persones que queden cobertes per gruixos de terra líquida. Fa una estona he vist el que hi ha darrere la fosca, ara, coberta per les gotes d’una explosió alentida de traç i tinta, traspassa la vida subterrània en aparences efímeres. Sostrats de memòria viva donen lloc a senyals pareidòliques verticals, per ser empassades, de nou, a la riquesa geogràfica d’un paper.

Faig un tomb i quan torno recupero rumio en l’esdeveniment de l’escorpí mentre observo com la pluja tempta en caure. Cerco entre els llibres i trobo aquesta il·lustració: _{^{Home escorpí. Basalt. Regió de Khobur. Primer mileni (Museu d’Alep)}}

L’escorpí, entre moltes altres coses, s’associa a quan el vent arranca les fulles esgrogueïdes de la tardor, i els arbres i els animals es preparen per recollir-se sobre si mateixos i protegir-se de l’hivern. És símbol de resistència, de fermentació i de mort, de dinamisme, de duresa i de lluites. Evoca la naturalesa en el temps de Tots Sants, del retorn al caos de la matèria bruta, en espera de què l’humus prepari el renaixement de la vida. Jean Chevalier cita sobre l’escorpí que és cant d’amor sobre el camp de batalla o crit de guerra en camp d’amor.

CARTOGRAFIA DE SENSACIÓ [Mostra]

Aquesta pràctica es basa en les trobades amb qui treballo. Quan arribo a la residència porto a terme una cartografia de sensació; una espècie de memòria gestual a partir de la que desenvolupo un relat:

09/10/2016 (CARTOGRAFIA DE SENSACIÓ I)

En prenc la meva part i, amb la cullera – i menys timidesa -, no puc resistir-me a gratar la desfeta melosa del fons. A mida d’anar menjant, deixo els coberts i escuro, amb precisió, l’ossamenta de l’au esquarterada. Enmig del còncau, com una perla negra, veig el cor. El punxo amb la forquilla. Jo, fent-me l’orni, l’alço i pregunto: ‘Us el mengeu?’ Somriuen i em responen que sí. I abans no fineixen la vocal afirmativa, ja me l’he cruspit. Amarg, flexible i floral, bat dins la meva boca que és massa gran per sentir-lo tot. Un cor negre, menut i salvatge ha passat a ser responsabilitat meva. Mentrestant, V. esventa insectes voladors afilant la mà en l’aire. mosca madonna crida entre dents. A mi em fa gràcia, aquests dies, a les 4 p.m. totes les mosques de San Romano es posen d’acord i vénen a xinar sobre la pell. Deu ser per la humitat de la pluja que ve, els pesen les ales i troben que a prop de la humanitat és més suportable.

COL·LABORADORES [Mostra]

“Adriana, s’aixeca, presta i tranquil·la, i renta els plats. Durant tot l’àpat ha cantat amb la mirada, afinava mentre encerta el subtext. De la composició, ella, mezzosoprano, en aquesta situació intermèdia, pot escometre ornaments que només la intel·ligència vivencial permet. Ella, nascuda l’any 1938, marca el ritme primigeni i reneixen els plats. Sota l’aigua, neteja. Destria, amb cura i fluïdesa feréstega. Plat per plat, l’apila vertical sobre la pica paral·lela. Mentrestant, la remor pampalluguejant sobre l’inoxidable, anuncia una dansa d’absències d’aigua i restes.”

“Alba, delicada, afable i a pas lent, se’m presenta. L’ombra s’allarga darrere seu ben polida. Es mou com la flama d’una espelma i la seva parla sembla la gota consistent i minúscula que pica perseverant la pedra. La seva aparença és sedosa i el gris dels seus cabells, tallats amb sobrietat, un cel a l’hivern. És linear i detallada. Els seus ulls conserven certa innocència, però com A., la seva experiència és forja de la seva enteresa. Sense embuts i amb naturalitat absoluta, explica, a contrallum de la llar, la seva vivència durant la guerra.”

“Verdiana repeteix, com un conjur que desnua, el nom de la seva besàvia amb gràcia i movent el cos com quan ballo, discreta, la sonoesfera d’una estació de tren. Renova l’aire. A voltes és terra, a voltes lleugera com una fulla vermellosa que juga enèrgica amb el vent mentre cau.”

VIDEOART I ANIMACIÓ