Tout ce que le coeur désire peut toujours se réduire à la figure de l’eau.

P. Claudel

 

Projecte de recerca i creació artística transdisciplinària. S’origina el 2015 al Parc Natural de Cap de Creus (Grn) i es deixa anar amb l’acció IM/MACULADA CONCEPCIÓ (DUODA-Néixer en l’acció: itineraris de recerca) a La Bonne (Bcn), amb la instal·lació MAR/E/VELES DEL NO RES al Museu de la Mediterrània de Torroella de Montgrí (Grn) o en un mar d’herba a La Pera (Grn) el 2016.

S’experimenta l’ordre simbòlic que emana del cos en ressonància amb l’entorn natural i el context social més proper. S’accedeix al coneixement intern del paisatge extern; de com la subjectivitat s’adona del fracàs amb què la intensitat empeny la vulnerabilitat fins a la mar i fins i tot així reneix en múltiples. Per mitjà d’una poesia que és pols, allò que es desconeix, es pressent, clarifica, espanta o es destria. El vent xiuxiueja a tot el cos i aquest entra en estat líquid. És fer-se canal, potser de quelcom que es desconeix i és fort o bé empal·lideix a la punta de la llengua. Els referents són tant l’experiència com a dona amb relació a l’entorn com la mitologia de la cultura clàssica mediterrània. 

#AIGUA #SAL #(VOLER)GUARIR

ARXIU VISUAL [MOSTRA]

VIDEOART I ANIMACIÓ

MAR D’HERBA

 Meduses de terra i pols.

 L’estiu ha passat.

  Llet de meta física. 

 Elements A V F T: 

 Cicle d’estrats,

 Perles de blat. 

FITXA TÈCNICA

Títol: Mar d’herba.
Període de realització: 2016.
Durada: 03’46’’.
Sistema d’àudio: Estèreo.
Tècnica, format i proporció: Vídeo, MP4, 16:9.

COR[LL]AGE

FITXA TÈCNICA

Títol: L’alè (Cor[ll]age).
Període de realització: 2015.
Durada: 00’42’’.
Sistema d’àudio: Estèreo.
Tècnica, format i proporció: Vídeo, MP4, 16:9.

TRILOGIA DE TRAMUNTANA

Escoltar el vent des del cos. Registrar amb càmera. Muntar amb música lleugera / cançó francesa. No són hits de l’estiu encara que ho semblin. No soc ballarina professional, només parlo amb la tramuntana. Provar i experimentar:

FITXA TÈCNICA

Títol: KA (Trilogia de tramuntana).
Període de realització: 2015.
Durada: 05’10’’.
Sistema d’àudio: Estèreo.
Tècnica, format i proporció: Vídeo, MP4, 16:9.

FITXA TÈCNICA

Títol: ATALANTA (Trilogia de tramuntana).
Període de realització: 2016.
Durada: 03’08’’.
Sistema d’àudio: Estèreo.
Tècnica, format i proporció: Vídeo, MP4, 16:9.

FITXA TÈCNICA

Títol: SOTHIS (Trilogia de tramuntana).
Període de realització: 2016.
Durada: 03’46’’.
Sistema d’àudio: Estèreo.
Tècnica, format i proporció: Vídeo, MP4, 16:9.

EL SILENCI DE LA SAL [PROSA POÈTICA I COLLAGE]

I

Un extrem i l’altre emeten la coarticulació des de l’avenc sacre. L’onomatopeia, exaltació associativa de dues espurnes que es fan mirall, vertebra la fosforescència d’un estiu de tenebra. La cama esquerra vol l’aigua i la dreta se sent com pulsió de llebre. La paraula és un ensopit destorb de la ignorància més atenta i als dits hi tinc vestals teixint amb fils de sang barques i llavors de tempesta. Com pot ser que un estiu tan transitiu em tenyeixi els mugrons de cendra? Veig dins la nit aquàtica gràcies a una candela feta d’esperma de balena – Impuls revulsiu de l’ànima onírica, pica a la porta de la serp desperta-. Dono l’esperit intens d’una garota com si mamés amb la llet d’un sentiment antic i gemego l’endormiscament d’una perla al fons de la mar ataronjada, resguardada per peixos cecs i dones d’aigua odulant el silenci ensordidor de l’arrel de les onades. L’espígol està lluny d’esquitxar les pedres foradades, però la latència de la primavera es manifesta avançada. Manada per cavalls extraterrestres, em fa aclucar els ulls a batzegades elèctriques. I la mar, encoratjant-me, colpeix en mi desfent els nusos, les estratègies, el fang sec de les idees. No hi ha naixença empoderada si la lluna no enlluerna mentre minva. He acarat batalles que eren reflex de les internes. I mentre l’horitzó obert a l’oracle que al front es dibuixa creix, l’amor em fa perdre peu. És així com a l’aigua em submergeixo. Trencadissa de curculles sobre la sorra, m’estiraré les línies que tinc per empremtes i tramaré un retaule narrant les vostres absències. Hi ha arestes que esmolaré si la sal em neteja, n’hi ha d’altres en què els meus límits seran tan dúctils que les abraonaré suau amb l’escuma creada per l’huracà que dansa dins dels buits del meu reialme encarnat. L’aigua no es talla. L’aigua, no es talla.

II

El cos muta, jo, muda, em desvesteixo. La mar i els fòssils mostren el rostre com pergamí. Soc matricera del capvespre. Un melic projecta cordons a cops de trons i cus botons a dins la fosca de les ales. No m’atrapo, em veig els peus, per davant, sota l’agitació dels miralls. Soc el foc que cal protegir. No em sents, només a tu en una imatge de mi que no habito ni reconec. Soc una arna de nit sobre els còdols de la platja i la calma. Llegeixo l’oracle quan menjo l’entramat del vestit i quan m’he despullat del que és res, en l’ondulació de cada passa, segueixo camí.

Si vaig a cops de cor obert, llepo: el fruit. El contacte amb la sal m’ha tret el regalim que corria avall fins portar-me aquí. L’aigua, gaire aigua, a un cor obert, estova. Ara és l’hora del foc que segella la fusta, el sutge de segles de vides simultànies vora un riu i aquesta pedra de sal per pentinar-me a les nits.

Entre les espines cactàcies on neix la flor, del capoll, de tot el seu negre, n’he fet ales de corb marí. Entre tu, el guerrer del més, i jo, que em desconec, una rosa borrosa es desintegra. Soc marbre deixant-me fer or pel Sol. Des del sempre d’aquest ara, l’argent m’ha portat fins aquí. Soc bruixa que es pentina quan tu no ets amb mi. El gat negre sempre avisa, és senyal quan l’espina travessa. El negre, es dona a la llum; sota l’ombra tot és clar. Soc flor carnosa, m’ofreno a l’aire. No tinc preu i tota la vàlua,soc immune al teu procés de digestió.

Escolto la caragola, és el missatge que es guarda a la roca. M’hi empenyen les plomes, que a frec de tramuntana, fan sonor l’ocell de flames. Si la llengua atrapés el fugisser, ella seria un niu d’amfibis fent-me reineta. He viscut a la panxa d’una balena. Foc d’abelles guardeu el verd. Soc vestal, robínia, i visc. Observo el Pení i les antenes d’una Mantis em surten de dins. A terra hi ha trencadissa de Sol i batega. Ets fonoll marí (mesquí) i t’ensumo (fujo). Si em conformo, defalleixo, soc serp, jugo i mudo perquè veig el cercle tètric que ens uneix.

A hores d’ara,
un pedaç de cel,
Cau.

Si et sento, ets la ressonància d’una fiblada.

III

Que el foc surti fent flames i siguin plomes d’ocell – diu l’esperit d’un Fènix, i el verb continua naixent. Que allà on el Sol estima al vent, i a on la Lluna se submergeix, en surtin perles per fer un collaret. Que aquí on la Lluna nodreix a l’aigua, i a on el Sol és a raser, en surtin ombres d’esgarrapada per un enginy d’acer. Branca, veta pètria, nervi de saba, protegiu el jardí perquè allà on les espines envolten al tall, les pires enceses dibuixin un ball. Ajudeu a fer que monstres i feres celebrin cremar, mentre es descobreixen les cartes sota Sant Sebastià. Absteniu-vos del turment de no tastar el fruit: el regalim és la fuita que plau a la mancança més profana. Ja arribarà la nit sacra, on sou les més destres en vetllar per l’empremta de l’entranya. Feu de la joia un cove, perquè la sirena hi aboqui allò que és més despert i guariu així a l’albada, donant-vos al no-res. Deixeu rastres al voltor golós que vol tot el peix, traieu-lo del suplici xiuxiuejant sibilants, insistents, fins que els líquens del martiri complaent que el cobreixen des de l’arrel, el despullin albirant la certesa indefugible de la manca d’un dol propi – el que és desconegut, pot ser una naixença -. Insinueu que en mi no va entrar mai, que el que només es pot veure, ell ho va voler furtar. Soc el laberint que hi ha en l’univers microscòpic de la rosa, aquell en què es va perdre i, enmig de la nit, com un infant, es va acovardir. Els trencs que tinc per ulls, deixen passar la llum. Tinc la fam sobirana d’un insecte pacient. I d’allò que veig en faig sagetes per transformar-ho en encenalls d’amor a mi. Així que sàtir marí, qui riu últim, riu per si.

IV

La llum escalfa geomètrica els buits ossuts de la pell. Desconec aquest ritme que m’ha sorprès. Tot és tan delicat que frena el temps i cau com un peix somort sobre un coixí d’agulles. Guardo silenci, si no fos perquè en un instant d’embranzida puc caure per un barranc o alçar-me com una au. És un ritme que no conec i mentre entro en mi vaig sentint. Podria ser una rosa als llavis que la pedregada forada. És brutal i delicat alhora. És el rebot d’un conjur emès amb fúria que torna coronant-me d’atzavara. Albiro que la màcula m’omple de gràcia tant com de follia. Provaria i toparia amb el ventre de Lilith cobert d’escames sibil·lines tot capgirant, per un fet, l’harmonia sinergètica de les passes. Seria veure la pedra i ensopegar. Amb sang, sentiria el batec. És fer silenci fora temps. És riure-me’n, sense arribar al naufragi de l’aurora. Comprenc just com per no perdre’m. És ser l’atleta amb or a les venes, prosaica i, alhora, feta de llum grega. Desvetllaria amb ingenuïtat agosarada els desigs sense haver-hi rumiat quan rento els plats? Aprenc a voler (volar) sense doldre. Persèfone es desvesteix i banya en calabruixes líquides. Toca boques de drac en un prat i fa caure les llavors obrint la mar. Un úter de pedra ofrena òvuls al vent. Somiava en gran i havia oblidat demanar sense exigir. Voldria experimentar des de la carn la calma d’un amanyac abstracte. És Artemisa armada d’ambre mentre udola com un llop. I per sobre de totes les coses és la lira subtil que ressona des de dins de mi.

ACCIÓ I EXPOSICIÓ