Llum geològica IV

^^^^^^^

Un pont ens acompanya fins a l’altre bosc, i enllà del bec d’una merla, aspre i àcid com la sanguina, es mostra ampli i amb semblant adormit, amb un cant de bressol que és ritme radial, soldadora en contacte i premis anunciats amb la lluentor vibrada de campanes picant contra la vall. Venen d’enfiladisses que atansen i envolten a qui escull ballar amb l’avorriment dels arbres. Deixen caure a les llavors com s’escorre l’aigua; van arribant a terra i es tornen daurades. 
Veig a un home que desbrossa i a un déu farcit de llana; és en l’hora de la crema, quan l’au menuda s’alça. Liba el mur, i la llum que hi ha al darrere el traspassa.
Hi ha una barca; ens empeny amb força, profusa, fins al remolí espumós de les onades i allà, recloses en una corol·la, obrim el tritó de foc a la tendresa del llamp. Ens envolta una aurèola de meduses i el miratge és la sístole d’una obsidiana. Amb les parpelles aclucades, una mina brolla i la set passa; la caiguda és la porció d’un salt i despertar-se una marea elèctrica que tintineja. 
Discernim un món convex; els déus no passen fred, quan entren en la nit i encenen. Si naixem, naixem d’una màcula i és mitjançant ella, que és escletxa aquàtica, com els ocells ignis empren el vol fins a la constel·lació dels boscos tàctils.