“Això podria ser una rave” és un arxiu creat en motiu de la desena edició del festival Influx (2023) ; un festival interdisciplinari de noves tendències escèniques on s’utilitza el vídeo i el món digital com a eina fonamental d’expressió artística. D’aquest deriven els següents projectes:
* Una peça escènica de 45 minuts anomenada “Això podria ser una rave”(2023) presentada a l’Antic Teatre (Bcn) en el marc del festival Influx.
* Una peça de vídeo de 45 minuts anomenada “Això podria ser una rave” (2023); adaptació del treball anterior en format només audivisual.
* El projecte “Ser el foc que fon [memorama]” (2023); instal·lació inmersiva i participativa de fotografia expandida.
ARXIU [una mostra en format relat]
La pregunta a partir de la qual es genera i desenvolupa l’arxiu és “Què és el foc?” a persones majoritàriament nascudes a la dècada de 1930 a les àrees rurals de les Gavarres i les Guilleries (Girona). Sovint, aquestes es vinculen amb el treball al bosc -llenyataires, carboners, bastoners, etc.-. Aquest projecte sorgeix en un espai d’escolta mútua i enmig d’una conversa distesa, com qui es troba vora la llar, encara que, en aquest cas, s’articuli la mirada rere una càmera digital.
“AIXÒ PODRIA SER UNA RAVE” [peça escènica]
Noves dramatúrgies i llenguatges del cos
“Això podria ser una rave” parteix d’una investigació feta a l’entorn rural de les Guilleries i de les Gavarres. És la interpretació d’un arxiu gestual i audiovisual que comprèn: entrevistes, un trànsit pel bosc guiat sobre pneumàtics, l’esquellerinc d’un gos, llenyataires, xerracs, castanyers, feixos de branques, fum i carbó, roures o ulls, fulles i tremolors. Narra el ritme biològic i també el del món que fa memòria i torna com qui prem un tronc amb les dents per no perdre el muscle dins d’un galliner. També és un assaig híbrid que escolta allà on es dona una concentració immensa de creativitat durant un període curt. “Què és el foc?”, pregunten, i algú respon: “Ballem com si s’hagués d’acabar el món i la lluna surt cada nit”.
Estrena: 17/11/2023 (Antic Teatre, Bcn) / Durada: 45 minuts / Creació i interpretació: Piròmana d’Argos / Assistència tecnològica: Julià Carboneras / Espectacle creat per a INFLUX 2023 amb la col·laboració d’Antic Teatre.
Enllaços:
“AIXÒ PODRIA SER UNA RAVE” [peça audiovisual]
FITXA TÈCNICA:
Autoria: Piròmana d’Argos / P. d’A.
Títol: ‘Això podria ser una rave’
Any de producció: 2023
Durada: 45’00’’
Sistema d’àudio: Estèreo (So “adaptat” per visionat monocanal)
Format i proporció: 16:9
“SER EL FOC QUE FON” [instal·lació de fotografia expandida]
Tot comença amb un projecte fotogràfic que enriqueixo i es troba en procés de formalització:
FITXA TÈCNICA:
Autoria: Piròmana d’Argos / P. d’A.
Títol: ‘Ser el foc que fon’
Any de producció: 2023
Tècnica: Fotografia (10 imatges)- Blanc i negre
Format: 20×25 cm
Suport: Paper
“SER EL FOC QUE FON [MEMORAMA]” és una sèrie fotogràfica composta per tres imatges –de castanyes, llenya en flames i carbó- que representen el procés alquímic de transformació –nigredo, albededo i rubedo– i set retrats un dels quals també esdevé el registre, en un gest fotogràfic més espontani i menys preparat per a la posa que la resta, de l’efecte -sorpresa- generat per l’acció física d’entrega d’un retrat en paper a la persona fotografiada – Enric Roura-, que en aquest cas es veu doblement representada.
Alhora, gairebé totes les imatges, en blanc i negre, amb il·luminació natural i principalment tractades en clau baixa, provenen de l’arxiu pel projecte escènic “Això podria ser una rave”. El projecte es concep com un rastre del viatge transcorregut, materialització artística que s’inspira fonamentalment en la deconstrucció, “de totes les possibilitats de muntatge, de jocs sobre els ritmes, d’empelts de cites, d’insercions, de canvis de to” (Derrida: 2013).
Principalment, el que es vol recollir amb les imatges, i aquest ha estat el motor subjectiu durant la presa, selecció i postproducció, és el registre de l’experiència per mitjà de la immaterialitat que traspua en la gestualitat de les persones retratades o la dinàmica poètica dels elements fotografiats: dels relats, els afectes i les relacions que hi estableixo. També de l’interès per la materialitat de les fotografies, de la seva objectualitat i possibilitat d’obrir-nos a la sensualitat més enllà de l’experiència escòpica, acollint tots els sentits i fugint de la il·lusió acrítica de la imatge tècnica. Flusser (1990) va proposar un repte per mitjà del pensament filosòfic: desmuntar la idea que l’home no és enterament lliure amb relació a l’aparell. Si les imatges tradicionals signifiquen fenòmens i les tècniques, com és el cas, conceptes i desxifrar-les implica la lectura de la seva posició, fonc aquestes dues significacions per mitjà de la proposta instal·lativa.
Aquest projecte té en compte el “contracte civil de la fotografia” concebut per Azoulay (2008): Es considera la possibilitat de la fotografia en el seu rol de generadora d’un espai de relacions polítiques que no són intervingudes pel poder dominant. Contemplo la ciutadania com una pràctica i no un estatus inherent a la persona, és a dir, com un conjunt d’expectatives, desitjos i actituds orientades a la creació i supervivència d’una comunitat política; com una eina d’unió, inclusió i solidaritat.
Mitjançant un grup social subaltern -persones ancianes- i la discriminació inherent que comporta en la contemporaneïtat capitalista -edadisme-, es vol reconèixer la fi d’un món i una forma de vinculació amb els recursos naturals que s’invisibilitza i transforma per contacte, per exemple, amb els nous mitjans de comunicació quan aquests actuen sotmesos i a favor de la lògica del mercat global o l’estat. El poeta i pastor Pep Divins (2022) expressa que el seu pare menava vint hectàrees de terra i que avui el Servei d’Agricultura et dirà que tens una explotació de vint hectàrees de terra: “Menar vol dir portar, però també vol dir cuidar (…) El meu pare feia a la terra el mateix que l’ovella fa als xais. No hi havia una separació tan radical com la que hi ha ara a la naturalesa.”
El relat multidireccional i acuradament ordenat de les fotografies que componen el projecte, valora i fa espai a una temporalitat que es desaccelera i descomprimeix, i que s’articula simbòlicament per mitjà del fenomen del foc com a element transformador i lloc de transició o espai i nexe de comunicació. Les expressions dels rostres fetes llum per mitjà de la càmera ressegueixen intuïtivament el rastre d’aquest món que sembla fondre’s. El carbó esdevé el senyal del camí quan tocat pel foc ens permet alimentar-nos de la memòria. Aquesta sèrie fotogràfica és una transferència visual dels relats orals i els sons del bosc: és un gest igni que testimonia.
Proposta instal·lativa, tancament formal en procés.
Per fomentar la idea de temps dilatat es proposa un format d’instal·lació físic: les fotografies han estat impreses sobre paper i disposades sobre una paret blanca potenciant la característica objectual d’aquestes que ja es transmet amb el gest d’entrega registrat fotogràficament: “Les fotografies són al mateix temps imatges i objectes físics que existeixen en el temps i a l’espai i, per tant, en l’experiència social i cultural. Tenen volum, opacitat, tactilitat i una presència física al món i estan així intrincades en interaccions subjectives, encarnades i sensuals” (Edwards i Hart: 2004).
a) Formalització presentada.
Per mitjà del registre de l’entrega del retrat en paper a l’Enric s’ha volgut obrir la sèrie de retrats al procés continu de creació. És a dir, que la resta serien, a la llarga i en el seu format instal·latiu, substituïts pel registre de l’entrega a totes les persones participants en aquest projecte. El fet que no es resolgui és per submergir-nos en la noció de l’obra com a procés.
b) Formalització descartada.
Una formalització instal·lativa que queda descartada i reflectida al diari i considero interessant comentar, crearia una expansió circular al voltant dels retrats d’origen. Doncs el següent pas es donaria per mitjà de la impressió del registre de l’entrega del primer retrat a totes les persones participants i així successivament fins que la vida o la paret interpel·les els límits de la relació en la seva representació. Un tret a tenir en compte seria el canvi de context del retratat -el pati de casa seva, el bar on juga a cartes i pren el cafè els dilluns a la tarda, etc.- Cada retrat es ramificaria en una successió d’esdeveniments afectius i relacionals inserits en un context arquitectònic i social concret. Cercaria una sensació d’infinitud alhora que de profunditat en la bidimensionalitat de les imatges: un retrat dins d’un altre alhora que el passat, el seu registre, es ramifica en el present de la sala i es projecta en el futur condicionat per la paret blanca sense negar-nos la capacitat d’imaginar quelcom inesperat.
c) Formalització reubicada.
Un cop completada la formalització presentada – la ubicació de les fotografies escollida-, es tornaria immersiva i participativa. Els retrats, inclosos de nou els substituïts, s’estendrien sobre el terra i es col·locarien del revés dins d’un marc de fusta d’avellaner polida a mà. Es proposaria al públic que jugués al memorama: per trobar la correspondència entre dos presents de la persona retratada qui, en aquest registre doble, la seva identitat fragmentada es troba desplegada i oberta a ser desocultada. Qui sap si en una sala a la llum i a l’escalf d’una llar on la sentor de les castanyes i les resines despreses per diferents tipus de fusta o, en contacte amb el foc, el ritme dels seus espetecs, vibrants o somorts, tot ho embolcallen. D’aquesta manera, les tres imatges que representen el procés alquímic de transformació es transferien a la realitat física generant una atmosfera concreta. Per enriquir i contextualitzar la proposta, les veus de les persones participants, s’oirien ressonants arreu de l’espai.
d) Fotografia expandida.
I si la sèrie, s’expandís? I si participessin més persones i els retrats i el registre de l’entrega es multipliquessin? No seria aquesta una interpretació potenciada del que Rancière (2008) ja va exposar? “El procés de transformació no és una transició de la ignorància al coneixement, sinó el canvi d’ubicació dels cossos lluny d’allà on se’ls assigna, se’ls espera o se’ls ubica”. En qualsevol cas, seria la transferència idònia de l’acció performativa “Això podria ser una rave” duta a terme sobre l’escenari de l’Antic Teatre (BCN, 17/11/2023), perquè trencaria la quarta paret i procuraria que l’experiència fos accessible als cossos de les persones espectadores; emancipant-les. Quines imatges espectrals apareixerien entre la descoberta d’una imatge, l’acció de girar una fotografia, i la cerca de la seva correspondència? On s’originarien aquestes imatges si no en l’interior de qui participa, fent espai a un relat íntim de comunió com quan experimentem la dansa del foc dins la llar.
PIRÒMANA D'ARGOS 