Dissabte 13 de juliol a les 21h a l’Espai59 de Sant Feliu de Guíxols portaré a terme una acció en diàleg amb l’obra de diferents artistes. 

Cartografia que recull la cinestèsia sinestèsica de la visita a l’Espai 59 el 6/7/2019 mitjançant l’escolta de l’obra musical composada per Paul Hindemith pel Triadisches Ballett (Ballet Triàdic) desenvolupat per Oskar Schlemmer.

Fotografies d’Isabel Chavarría

Parteixo de l’observació del Triadisches Ballett (Ballet Triàdic), concebut per Oskar Schlemmer i estrenat l’any 1922 a Stuttgart, en el primer període, de caràcter expressionista, dels tres que va experimentar l’escola d’art de la Bauhaus. Per mi, aquest ballet és un reflex de la resistència i la necessitat d’explorar més enllà del paradigma contextual en el qual va néixer l’escola i com aquesta pulsió inherent a les societats humanes arriba fins als nostres dies.

Enmig dels cercles d’evolució per on passa l’escola, trajectòries i migracions afectades i creuades per òrbites majors, Heinrich Neuy -de qui podrem valorar-ne el treball-, es converteix en un satèl·lit reflectant i refractari, dirigit i orientat gravitatòriament per l’astre que representa el paradigma de la Bauhaus. Què ens connecta a la seva obra? Que ens diu avui l’obra d’aquest artista quan es relaciona amb l’obra de 7 artistes locals? Per aquesta acció proposo desplegar un imaginari corporal que estableixi diàlegs entre les obres que ocupen l’espai.

Torno al Ballet Triàdic. Apareix la lluita de dues formes de cinestèsia; la dansa de dues forces estructurals. Tot humà es troba afectat per òrbites majors a si mateix, i, aquest, com ser que resisteix en si, emana esferes de percepció (sensacions i pensaments) que el sobrepassen, esferes que entren en col·lisió amb òrbites (reaccionen) o s’hi uneixen (actuen); els fenòmens naturals són inabastables i els humans, allunyats de si, pronosticables. Però com podria un humà allunyar-se de si, si tot fos natura? Potser, aquestes esferes commocionin, segons la força amb què s’emanin i el rebot amb què iniciïn el seu recorregut sobre el terra s’apaivagui. No resistim nosaltres, resistim en nosaltres i és així com madurem. De la memòria ens nodrim i amb la imaginació ens en sortim, la resta és una esfera sense temps, orbitant, en aparença, plana.