·

Parteixo de l’observació del Triadisches Ballett (Ballet Triàdic), concebut per Oskar Schlemmer i estrenat l’any 1922 a Stuttgart, en el primer període, de caràcter expressionista, dels tres que va experimentar l’escola d’art de la Bauhaus, la qual, des de sempre va voler elevar la potència de l’artesania al nivell de les Belles Arts. Per mi, aquest ballet és un reflex de la resistència i la necessitat d’explorar més enllà del paradigma contextual en el qual va néixer l’escola i com aquesta pulsió inherent a les societats humanes arriba fins als nostres dies.

Aquest procés evolutiu, en referència a les diferents etapes de l’escola, es veu reflectit no només en la primera etapa, sinó també en la segona, en què l’art comunal es basaria en la idea i no la inspiració i la tercera, a partir de l’any 1928, quan Laszlo Moholy-Nagy, qui va introduir les idees en el segon període, abandona la Bauhaus, per la creixent pressió que exercien el grup de docents i alumnes de tendència comunista. Després, l’any 1933, fugint del nacionalsocialisme, l’escola s’instal·la, de forma desdibuixada, però no amb menys força, a Chicago, EUA, i serà aquesta ciutat la que veurà néixer en tot el seu potencial l’arquitectura actual.

Enmig d’aquests cercles d’evolució, de totes aquestes trajectòries i migracions, afectades i creuades per òrbites majors, Heinrich Neuy, nascut a Kevelaer (Alemanya) i un dels estudiants més joves de l’escola de Dessau (1930-1932), impressionat profundament pel que aprèn i experimenta, es presta, indefugiblement, a la influència d’aquest moviment per la resta de la seva vida. Es converteix en un satèl·lit reflectant i refractari, dirigit i orientat gravitatòriament, per l’astre que representa el paradigma de la Bauhaus. És aquesta llavor, un vestigi del fruit dels nostres dies? Què ens connecta a ella, més enllà de qui la signa i el nostre bagatge cultural? I, sobretot, què connecta unes obres amb les altres? Que ens diu avui l’obra d’aquest artista quan, de forma aparentment absurda, però guiada, sempre, per volums invisibles, es relaciona amb l’obra de 7 artistes locals? La meva funció en aquesta acció l’escullo amb atenció. Desplego un imaginari corporal i d’acció que es referenciï als possibles diàlegs entre les obres que ocupen o/i habiten aquest espai. Proposo i concreto els possibles que ja són sense ser vistos. La meva funció en aquesta acció és la de sintonitzar amb un tercer element amb tendència de punt estructural en suspens efervescent – això últim em ve i és raó de ser-.

Tot humà es troba afectat per òrbites majors a si mateix, i, aquest, com ser que resisteix en si, emana esferes de percepció (sensacions i pensaments) que el sobrepassen, esferes que entren en col·lisió amb òrbites (reaccionen) o s’hi uneixen (actuen); els fenòmens naturals són inabastables i els humans, allunyats de si, pronosticables. Però com podria un humà allunyar-se de si, si tot fos natura? Potser, aquestes esferes commocionin, segons la força amb què s’emanin i el rebot amb què iniciïn el seu bagatge sobre el terra que, de ben segur, anirà apaivagant-se i prenent ductilitat energètica, com l’or que és un metall i es treballa amb l’escolta. En l’acte de resistir en si, hi ha un punt de voluntat atenta, silenciosa i serena. Resistint, acompanyem, com més escoltem, a una càpsula de naturalesa física que, rítmica, traça geomètrica els adverbis de l’espai; un espai suspès en futurs immemorials.

Torno al Ballet Triàdic i observo amb perspectiva per tornar relatiu el punt que habito i/o ocupo. Observo amb raó poètica. Apareix la lluita de dues formes de cinestèsia; la dansa de dues forces estructurals. L’anterior i la següent obren l’escletxa perquè neixi alguna cosa que s’estimava amb la que ve. Ni una mà alçada, ni el puny diuen més que això si no és en un tercer element que ja és entre i rodola en 5D, o potser més, sobrepassant el que venia i al que ve, sobrepassant-se a si mateix. No resistim nosaltres, resistim en nosaltres i és així com maquem i madurem; com anem transformant als continents. De la memòria ens nodrim i amb la imaginació ens en sortim, la resta és una esfera sense temps, orbitant, en aparença, plana.