Llum geològica II

Temps, vull que la qualitat del temps entri en mi, reintegrant-me. Vull que la tardor que arriba, segueixi vibrant riquesa i preservar-la a dins del ventre amb la controvèrsia efectiva dels incendis. Perquè a dins hi ha un incendi i els colors que esquitxen la llar només són espurnes violentades d’aquest foc que guanya espai. S’estenen una a una, com engrunes minerals en un desert visceral. Només resta un lloc – a l’entrada – per certes cactàcies, tot sabent que una sola nit a l’any, tan sols una, floreixen en milers d’inflorescències deixant que la lluna regalimi espills cap endins més enllà del seu reclam fulgent. Llavors, jo seuré al marge d’aquest desert a tocar de la humanitat còsmica i contemplaré l’espectacle pel qual s’ensorra la inquietud magnànima de la carn, perquè la resta de l’espai és pels esquitxos que duen el meu nom, centelles valuoses de memòria que floreixen en sintaxis musicals en un món intermedi on tot roman en suspens – moviment lent de pestanyes -. Vaig creure caure, col·lisionar i esmicolar-me i m’he adonat que per molt que es digui des de dalt, aquí no hi ha terra on corrompre’s i trencar-se, només un balanceig suau i descendent que apaivaga la set. Continuo caient i no espero cap mà que vulgui embrutir-se ni salvar-me. El que hi ha aquí a baix són laberints on cabals salvatges d’al·lòtrops de carboni flueixen, i jo, que m’he adonat que sóc espeleòloga de les cavernes estructurals dels astres musculars, només puc tornar a la superfície de la Terra per la pulsió d’erupcions profundes i fosques, i, com una salamandra maculada, conduïda per una llengua de magma, refredar-me sobre les roques ígnies que orbiten per damunt dels ramats, encara – i afortunada – que les meves passes s’impregnin dels prats. Això és un pelegrinatge amb alè serè, construcció contrària a qualsevol expectativa rejectant estela, em nego a perdre el cul per fum, ara nedo en sal salvatge. No hi ha cap terra promesa, tot passa ara i a bes d’arada i el que queda enrere suma en brots demà.