Llum geològica I

Em cobreix ungüent cremós de mel i espígol. Traspasso amb gest modulador l’escorça terrosa d’aquest estiu amansit; que cau i fa pòsit sobre un bressol enmig de la nit. Duc a la memòria un encanteri infusionat i elèctric de romaní. Regalima encapsulat, silent i agut. Detona en passes i aquestes s’ordenen suaus en línia alba: un camí s’enfila com l’heura, gairebé regular, en espiral imperceptible, com afalac penetrant. És farcit de figues que de tantes com n’hi ha arquegen les branques de sa mare sobre el pas. Segueixo aquesta gruta estacional mitjançant l’olfacte, mentre a banda i banda, sóc ona reflectida en el blat que resta per segar. I veig, allà baix, mig amagat per relleus convexos, un prat que és com llac: brots de plata fent reclam, irradiant apaivagats.
Ressegueixo l’ombra que defalleix sobre aquest cos que em compon: sóc filla del temps i m’acompanyo. A certes coses encara no els pot tocar el Sol i espero, vibrant, sota les fulles lanceolades i aspres dels astres, guies que presideixen, omnipotents, les portes entre els prats. No tinc pressa, no corro, sóc un punt en suspens tranquil.
Passo per l’ermita que és ventre. S’ha tornat ritual diari, indefugible, si el que vull és més que sobreviure. M’arrelo a ella, com també a l’epifania floral arran del pedrís d’aquest refugi on, quan arriba el capvespre, tots els focs es contenen encesos; De l’abella ja en vaig rebre les fiblades, ara n’aprofito la runa, cera que n’és paciència.
Continuo, desperta, res més, i la promesa es va proveint; Encara que la fe sigui un càntir que mai és ple, a la fi, tot torna a començar pels cercles dels cercles.
Sovint es creu corresponent el delit sobre la forma amb l’aliment que s’hi conté. Sigui com sigui, l’aliment dota la visió de prudència – ser valenta per la terra a qui pertanyo i no del món on m’empresono – i em prepara per a aquest repòs de qui s’entrega al retorn sense el mi; així doncs, calma, que tot plegat és un present.
Els astres van caure, llepo el terra i la llengua es guarneix brillant per la revetlla de cap sant. Ara sí, des d’aquest lloc, què vull del món? I una veu que no empenyo em respon: el que la vida vol per mi.