Des que m’he llevat, les olors es densifiquen; m’arriben al gust i gairebé les puc mastegar. Una peça musical elaborada necessita cada racó d’aquesta entrada on el verb es fa sonor. En pujar per aquesta carretera entre valls, més enllà de la ferum plana i regular del gasoil, una perla trufada apareix sobre la part més amagada de la llengua. Observo el camp que em queda a l’esquerra i veig el rastre desendreçat de les bèsties que surten durant les nits minvades.
Arribem a lloc i, mentre camino, provo de dissipar el mal presagi que sento des de fa un parell de dies portant el pes de l’atenció cap a tots aquests objectes coberts de boira, plom i caràcter. Cada sensació s’amplifica i es torna una espècie de sentiment incisiu i discret; si no guaito on poso els peus, me’n vaig de tort i, aquí, hi ha molta gent. Així que prenc les regnes dels cavalls que colpegen rere els ossos i estenc antenes oculars cap enfora. Irradio mirada i tot sembla que es calma, ja no em recolzo sols en aquesta simfonia comestible de memòries aromàtiques.
En aquest cos tornat observatori, apareixen erupcions miliars contenint imatges que comprenc quan es desprenen abruptes de l’embolcall i conclouen en acció. Sento que alguna cosa que em toca d’esgallimpada, em toca massa. I, per aquestes manies heretades, deixo la bossa a terra creient que en fer arrels un mal em correrà com estella a dins la vena per anunciar la corba per on s’escapa tot alè. No la deixo a cap altre lloc que sigui lluny de terra perquè em sobrevé la imatge del gos que cal sacrificar quan pateix i s’obstina. La bossa on guardo la cartera i altres objectes, rau enmig de pastissos de poma i naftalina i teixits de llana borlada i fongs en aquesta màfia de l’abandó on tothom és generós amb allò que ja no vol.
Ell em diu ‘medusa de bosc’ – I penso ‘medusa de molsa’, i em sento estimada i em surt un vòmit de sang càlida fins just abans de l’última capa de pell -. Em ve a dir, amb la seva veu, transparència de boscúria i se’m desfà l’estella maleïda i els tentacles que em surten dels ulls ja no ofereixen resistència. Corroboro intuïcions en trobar-me a desconegudes que tinc impreses a la carn. I em dic: Ho veus, no ets tan paranoica; és la prompta de la guilla natal que vigila rere les bardisses que s’enfilen pels teus dits. Són les línies salvatges que et marquen el pol magnètic. No perdo cap nord i el de l’agulla es torna acer líquid enfiladís. I després d’uns gots de vi i un vers secret entre les nostres mans, el sisme que sobrepassa i engoleix alhora es dissipa per tornar durant la nit espiraliforme batent les persianes de casa mentre ell trona suau els meus orgues invisibles.
PIRÒMANA D'ARGOS 