Les palmeres gemeguen llum i el vent les esbandeix fent del capvespre roba cremada per capoll de cigarreta. El cel es va cobrint de perla esmaltada en saviesa grisa. Esquerdada, clama als Déus, amb mel de lament, significació absurda. Puntuo cada passa. La torno esfèrica, arrodonida, pulcre, no em passo de la ratlla, ni subratllo. El que estic dient amb l’acció és només acció en l’espai deixant l’empremta. No vaig més enllà d’ella. Em moc pel camí felí. Desitjo i estic alerta a totes les formes en què s’esbrina l’engendrament del desig. No em consento vendre a mil·límetres les fites que guarden el jardí diví. És un joc de miralls en què el que dono, m’ho dono. Hi ha coses que estan fetes per ser contemplades i així beure’n i menjar-ne i plaure a la gana. Continuo el viatge, com esparver de les valls, i sobrevolo els nuclis coagulats de cèl·lules específiques agrupades per la creença de què el buit dins l’àtom no existeix, encara que tot estigui revestit i farcit de buit – Potser va ser aquella porta, aquella porta que volia i que va aparèixer entre realitats fractals, fins que atenta estant, es va mostrar reservada per dos bèsties medievals amb ulls per plomalls. ‘Jaipur’, em dic. La vaig somiar estant desperta, quan tots els punts del cel s’uneixen en un de sol, el mateix punt que em traspassa quan puntuo la passa-. Em crec perduda quan en l’espera em trobo, però si sento, visc una suspensió -en potència, reflexiva -.
. . .
E S C R I C
. . .
–
Cada tecla és una nota i cada coma una corxera. Em rendeixo tant al ritme de les articulacions que ja no pico les tecles per escriure el que ara estic escrivint, si no per l’espai sonor que genera la pulsió interna transmesa sobre les tecles i de les tecles a aquestes lletres ordides en el fons de la incertesa. Estic oliant cada transcripció sensitiva. Per anar més enllà de les articulacions sense deixar-les: me’n vaig amb la sang arreu dels teixits perquè cada un faci la seva funció. Així arriba a l’entranya el que surt de l’entranya. És una respiració, tot es redueix a una inspiració, tret d’això i la pèrdua d’aquesta noció apareix alguna mort, ínfima o tràgica, però mort.
–
Cada punt és la punta de banya per banya de braus empenyent l’estratosfera cap al nucli de la Terra. És fiblada d’abella; un far; un fanal; entitats psíquiques/ sensacions integrals del no-res que accionen estratificades i simultànies en un ‘sóc’ i aquest, estenent-se, reverbera percudint com pedra desfent el temps. És batre d’una arna dins la nit. Els punts qualitatius són l’únic aliment que sota les aparences s’amaga. La resta, és la veritat proferint el caos sota la roba que capolls de cigarreta cremen. Una respiració i la reflexió arriba:
R A U E N L ‘A R R E L L A C O N T R A D I C C I Ó
R A U E N L ‘A R R E L L A U N I Ó
I N S C R I T A E N L ‘ E M P R E M T A A D I N S D E L ‘E S P A I O N E L ·
PIRÒMANA D'ARGOS 