Les pedres esdevenen memòria sota els peus. Sento la fiblada d’una abella vora mar. Sóc un corb cercant el tresor en la mort de l’ahir. Sóc arrel de matinada… Desintegrant-me. El cos parla, sóc la muda inevitable. Les escames del perill són sintonies d’astres imprimint voluptuositat al meu perfil. El rampell es torna foc i transmuta la pena en gràcia. Sóc no res i tot l’esdevenir. Sóc el compost fosc d’un grill. Sóc l’altre, espill, permeable, engendrant-nos en tapissos abstractes. Les llàgrimes han estat suc de magrana fent-se crisàlide. La nit és llum si l’orella es para. D’un cuc en surt un vol, cap amunt, sense empènyer, suau, diàfan.
PIRÒMANA D'ARGOS 