Oda a l’arrel pàtria · II

Afaiçono un esclat grisenc
fins a admetre’l gra d’hivern.

Afalago la broma dels sentits
fins a tornar-la pluja de matins.

Afalcono l’efecte d’un avenc
fins a cruspir-me’n el vertigen.

Visc capcota el risc d’un bestiari,
mamant pupil·les cap a la fosca.
Cristal·lins desvetlleu el calvari,
foneu còrnies vibrant al bram.

Afilo l’eina i flairo el fenc
fins a afluixar la mà i oir un pic.

Afitoro l’alè d’una imatge
fins a guarir amb el beuratge.

Afiblo els laments d’un trenc
fins a notar un orgue sota pell.

Toca’m al capvespre flor llagrimosa,
perfumant la nit amb un vers.
Boscos bategueu amb humitat lletosa,
pinteu retaules dins l’Univers.

Afebleixo l’espectre d’un brenc
fins a desprendre’m de la paüra.

Aferro el glaç al foc
fins a traçar or a l’espill.

Afermo un arbust escardalenc
fins a fer-lo jaç del vent.

Allibera’t del vesc ocell de l’alba,
gestant la gràcia dins meu.
Llengües sacsegeu el gra de la garba,
insemineu l’humus arreu.

(02/12/2014)