Tritó coral·lí, vine, bat vora del curs i refés l’atol.
Entra dins l’estómac i fes del vòmit un xiprer brancut.
Mans d’elefant, bressoleu-me, danseu al tarannà del Sol.
Del sagí antic, el vaivé i el plor compondré un avi barbut.
Que la bresca dels mots quedi despresa del perfum d’un alvèol.
A la incertesa ofereix-ne el pes del que és absolut.
Gripau vitri, apropa’t, solda sobre la molsa i besa la soca.
Surt de la boca i al so de la cova fes canalla a la quincalla.
Peus de greny, confesseu-me, deixeu-vos tocar per la mimosa.
Del trau patit, la carícia i el dol aclariré l’endevinalla.
Que el temps dels pensaments faci palès el blau ossut del món.
A l’abruptesa concedeix-ne l’accés d’allò que balla.
Dragó albí, arriba, encisa suspès l’oracle de l’arna.
Allarga el melic i forja del buit una arrel d’alzina.
Rebrots d’espurna, feu-me veure, ensenyeu-me’n la lluerna.
Del geni xic, l’art i l’hivern destriaré el gra de la metzina.
Que el metall dels fets esbossi la força d’allò que encerta.
A la puresa dels lliris desprèn-ne l’avís de brutícia.
PIRÒMANA D'ARGOS 