Espai interlineal

Desert intern de ser m’abeura amb coratge.

Un formigueig inicia lent el seu ascens.

Sóc una fulla ondulant al vent,

un corc de vidre dins la ment.

Sobta viure de nou la fam,

el cor és un càntir d’aram.

No hi ha lloc per al soroll,

tot és suau i fort i bell.

Lent és el batec dins la llavor.

Només vull que la roina em digui.

Els mots es tornen muts i

els brots creixen aguts.

No vull omplir amb dimonis de fang i foc.

Crepito amb les ombres del bosc.

Em deixo tocar per una mà absent i

avanço dins d’una esfera.

(27/11/2014)