Calo foc a les cèl·lules que recobreixen la llengua. N’expulso contraindicacions i m’elevo al prospecte dels cels. I encara que em tremolin les cames estic en la gràcia de l’elegància justa de l’experiència. Dels meus mugrons brolla llet. Palpo la sorra amb girs ‘poli-Valents’. Esgrimeixo fins a l’última guspira vítria i la sincronia apareix serena. I el joc, un furt conscient a la veritat, m’esparraca, apareix com un tifó: sublimaré en pro de la creació qualsevol ejaculació premortuòria, de moment, fins que perdi el sentit, fins que perdi els sentits; deixaré que els sorolls augmentin entre els porus purs que s’amaguen dins els ossos – Albada elèctrica desbordant d’eufòria fes-me esclatar en centelles infinites: dins del bosc, sóc el bosc. Plàncton fet d’ulls i presents cruspiu-vos el foc que calo, mentre jo faig el mateix dins l’ordre imaginària -. Ara, vull ballar, dansar amb els dimonis que m’esperen rere els girs, caure en el buit de la sorpresa i refer-me en el crim de pujar un cim. Em sento aigua i humitejo el sòl i d’esquitxos vesteixo el liquen i de la subtilesa alada de la meva panxa intimo amb la temprança i el diable: folla és la fulla que folla amb la pluja. Només vull moure’m amb el que em mou. A les formes injectar-ne llum: emanar la sang rica, roja i nítida de la vida. I quan el vàter de fira aparegui místic, serà hora de volar, tornar a la terra el que pesa, mentrestant, només vull captar la vida cosificada des de la lucidesa microscòpica del silenci fet moviment. Entretallada elaboració formal et dic que ric n’és el sentit. Dels meus pits brolla llet: Beveu! N’hi ha i raja.
PIRÒMANA D'ARGOS 