Cool***Cul

Res, no és res. Potser sigui un melic, petit, amagat sota una camisa tailandesa o amb ‘gapos japos’ per motius. Motius d’aquells d’allà dalt, passat Els Pirineus i molt més cap amunt. Potser sigui l’endemà d’ahir, quan la nàusea em va venir. Potser sigui un ram de flors, buit per dins, farcit de risc. O un salt tremolós i omnipotent alçant-se més enllà d’aquí. Un vol, un ‘troll’, sobre el meu menisc. O podria ser la ressonància d’una imatge sobre la mateixa imatge, no més enllà d’aquí. Així, petit, és el camí…i alt, tan alt com quan estiro els braços per sobre les espatlles, tocant res, tot fred, tot net. I veig a Leia, blau cel, atrapada per un lloro malalt de beure lefa, esperant, potser, només potser, una promesa… No en sé res, ben res i tant m’és, només vull un cafè. Riu encallat, callat, mut, ruc. Tinc mig xai a la nevera i una sogra que m’espera i unes hores, venudes, i, abans, l’aigua que sento com dins d’una esfera. I res, res més, ara, escric i cert record fa cric cric i jo dic el que el cric cric no diu. I un tòtil, vestit de foteses, em repeteix, mentre s’empassa mocs i pols, el forat en què es troba i no sap o s’hi coneix i la paüra el fa cavar. I jo, només vull anar a dormir. I oblidar als melics, petits, que amb espasmes moribunds rauen rere les camises, vull seguir l’impuls d’allò que estira enrere. I callar, silenciar-me, perdre’n la visió, la petita que pita i no em deixa oir res del tot…B… Un be a la nevera, unes hores, venudes, i un ser fidel a una mateixa. Més no és, és i prou. Sóc dona feta de farina, aigua i de llevat, m’és de menester mans invisibles que em treballin, hores d’ares, i, llavors [dins la terra], reposar per créixer. Créixer, més forta, per veure els ulls de les balenes fetes des de molt abans, pel plaer i pel dolor i la seva unió, tot inclòs, res de més i més enllà dels ulls, a través. Des d’aquí ser allà.
(11/08/2014)