Pedres esmorteïdes de memòria frisen per dissoldre’s. Fonts fluídiques del record penetren dins l’instant d’un llamp. Vibració, teules, trencadissa. Passes, passarel·les fetes de fusta i de sal, reposen inquietes sobre fondalades imperatives: Surto del paradís acollidor de la infantesa. Dins la tomba, pareixo sers ofídics. Com la llum, es colen entre les escletxes, dels cims cap als ínfers. Abraço la por de l’àvia, sóc la néta, neta estic quan els peus a l’aigua endinso. Espremo els llagrimals: suaus, pulcres, apareixen els reialmes. Escales de llum nacrada i vítria, m’acosten a la pols suspesa dins d’aquella cúpula. Una cavitat dins meu es fa sonora. Sistemes cristal·lins es creen dins la polpa. Ressona arreu la bellesa microscòpica. Apaivago la set de l’àvia mutilada de tristesa. Prenc un bocí de mi, acromàtic, transparent, no-res, i beu, beu i veu. El sòl ja no trontolla, el cel s’obre. El camí ja és iniciat, el camí de retorn ja ha començat. Pren caire, prenc l’escaire, deixo la mètrica, m’endinso de nou, en el vuit, en el buit. Caic com la pedra, no faig res, sóc el que succeeix. El meu cos fet paradoxa: ‘La fortalesa de caràcter amaga la fragilitat de l’ànima’. I torno, escolto el silenci. M’entrego vertical i amb els braços estesos a la germinació de la vida.
PIRÒMANA D'ARGOS 