El pare és d’esquenes, a tocar d’un precipici, a la vora alçada d’una fondalada. Cap al Sol s’eleva un globus aerostàtic, per sobre les nostres espatlles emergeix la lleugeresa. La llum es desprèn en colors a través del paisatge. El meu pare segueix estant d’esquenes. El vull abraçar i fondre’m dins la cova palpitant del seu pit. M’acarona al ritme de la vida. De cop, de l’esquerra, apareix un ramat de cabres blanques, mirada fixa, avenç intransigent. Els seus ulls són verds, verds com olives. ((Tu no pots sentir pels altres; els altres senten per si mateixos.)) En passar arran dels nostres cossos, es dispersen. Dues d’elles entren dins la casa de pedra antiga que reposa rere nostre. Les segueixo. Dins d’una cambra a les fosques es posen al llit. Es transformen en dos poltres de cavall color mel. Jo m’assec a la vora del llit, allargo el braç i faig una trucada des d’aquí.
PIRÒMANA D'ARGOS 