Mig matí, la cafetera es desfà en vapor. Els gots ‘duralex’ piquen com campanes sobre la barra. La textura resclosida de les paraules vanes ressonen al buit. Escridassades histriòniques pul·lulen com serps. Entre la gent: un home, un home boig. Porta ulleres, ulleres fumades. Se les treu. Em mira. Em mina el plexe embolcallant-lo en serenor infinita. Davant meu, la resplendor atmosfèrica de Nicholson em reconeix amb els ulls blaus, amb els ulls grisos de l’àvia. Mentrestant, la gent, al seu darrere, fa ganyotes. Ganyotes com punyalades que jutgen i menystenen el secret d’un home savi, un home que sembla boig. El que em diu, em du fora de lloc. No hi sóc i sóc.
La llum daurada de la tarda m’enamora les ninetes. Prats perfilats per carenes s’estenen més enllà del que puc veure. Muntanyes, alçades i fondalades. Al cim, camino sense tocar amb la pell l’herba: en preludi de carícia m’estremeixo.
Gossos, com núvols, pareidolies fetes de vida i potència, de fortalesa intrínseca, pasturen pulcres, cerquen quelcom lliures de brutícia. Immensa és la seva presència. Mentre camino, un d’ells s’acosta. Em puja a sobre. M’estira la corretja de la cintura amb la lleugeresa del joc. Jo, continuo el camí, a no sé quin lloc, portada pel vent i per la llum.
Continuo el trajecte i un roure irradiant s’imposa al centre del meu camp de visió. I un gos, més gros, molt més gros, lligat al tronc de l’artèria de la Natura amb una corda d’espart envoltant el seu coll. És blanc, esponjós, fort, instintiu, intuïtiu, és la prolongació del ser que em crida en carícia sota les plantes dels peus. Em mira i fa un gest amb la pota. S’atreveix, s’arrisca a viure. Jo el percebo, ell ho sap que jo sé que em percep. I continuo el camí. Sense dir. Sense fer. Només camino i m’estenc, em projecto en presència més enllà de les extremitats expressives del gos.
Després, recordo, per primera vegada, que l’home boig n’és el pastor.
PIRÒMANA D'ARGOS 