M’exilio, en secret, dins d’un pis. El pis és atrafegat d’ombres gitanes. Piquen les taules amb pols llibertí. La penombra atrapada entre les persianes, em satura les entranyes. Visc arrelada dins d’una gàbia. Alhora aleno i esdevenen passes passades. Viscosa es torna la malla de l’entrecama. Ondula l’espuma, la blava salada. Una dona, transparència silenciosa, fa ritual la bellesa reflectida. Obre la tanca metàl·lica de la meva cara. Amb un bany de fang, com sang, pinta i encercla el lloc del qual brolla el verb líric, mític, cítric. Em mou, passa rere passa, Si!, ara, fins a un llac olímpic. S’enfila. Escala la torre del risc. Un mandala coral·lí, nacrat de cristall líquid, precedeix un trampolí. Pisco a través de la intensitat cinestèsica del seu cos, l’alenada amfíbia i alada del salt. Llarga és la distància experimentada. Dilatat és el retrobament amb la circumferència, la geometria, el fractal subtil de l’anada. Presència bilocada: Ull suspès a les alçades / Dona silenciosa saltant des d’un cim. Em submergeixo dins l’aigua com la fletxa travessa l’aire. S’enfosqueix el blau al meu voltant. Bombolles efervescents s’entrellacen a qui sóc completa, amb intensitat, progressió i lleugeresa. Sóc la que observa, la que es llença, capbussa i dilueix amb la fosca aquosa de la no coneixença, sense por i amb ignorància cartesiana. Sóc feta de llum i avanço dins la fosca. Sóc la dona que acaronen bèsties abstractes, les que es troben dins les pires que m’habiten.
PIRÒMANA D'ARGOS 