Engrunes de pa dins les empremtes, les guilles s’enfilen a les palpentes, les flames fonen les pedres. Sota les rodes, la terra humida s’enlaira. Encasto el cap contra l’escorça, continuades vegades. Aixeco la cama endarrere, fins al genoll, en direcció al maluc, per progressar cap a l’abandó de l’estructura muscular, incitada i seduïda, de forma lasciva, per la textura que desprèn un frankfurt gutural parlant-me de la musicalitat riallera i perenne de l’absurd. Segueixo encastant el cap contra l’escorça. Obro el pit i canto a la nit dels boscos l’alienació de la jornada, prenc entre les mans bosses de merda humana i observo la cadència espontània de les passes de les meves companyes. Netejo les tapes de taques de lefa incrustada, imagino, a vegades renego com una malgirbada i prenc les paraules d’una eixelebrada, l’acte exacte de dita diana, la majoria de les vegades, entrego el meu cos a les filigranes de l’aire. Som putes sense amo. Recullo aranyes seques del sòl i, si, també, les ofereixo a les meves companyes embolicant l’ofrena amb gest àgil i secret, ulls de vella garrella, nena trapella. Veiem les orelles a les caputxetes. Trontolla el terra quan l’insecte cau sobre alguna d’elles. Les seves sabates sagnen perplexes. Les mosques ballen sobre les meves idees. La nostàlgia em transporta a la deu de la fondalada. Admiro el swing de les seves pestanyes, la seva mirada de gata. Pinto la bellesa de les seves entranyes. Em capbusso en el silenci que traspuen les seves paraules. I m’asseco en la lucidesa simbòlica d’una siamesa incandescent, indecent. M’abraço a la fortalesa de la muntanya, la riquesa que la vesteix i també aquella que la farceix. Jugo entre elles el twist de l’ebrietat. La serp que carrego entre les espatlles sent la crida de les seves mans. Dinàmica esfèrica llisca infinita. Canto a la llum del capvespre. Interpreto amb la pell la vida que habita. Pessigo les tecles fosforescents del seu talent. Un entramat grotesc i bell palpita dins els racons secrets de la meva ‘Meta-Cor’. Prenc la poma que hi ha rere les meves costelles i n’ofereixo l’aliment: la terra és de qui la treballa.
PIRÒMANA D'ARGOS 