Sublimació onírica VII

Retiro, minvo, com el llimac sobre la pedra. Els miralls sota les soles rompen l’exterioritat esfèrica. Les corbes em rodolen. Els espasmes desdibuixen la meva figura. Canto or al cor d’un corb. Guimbo sobre pistes inesgotables d’un espai paral·lel. Nafres de crustaci, castanyes per genolls, s’esmicolen gomioses sobre la flama còsmica dels cims. Rebombori nerviüt tremola dins d’un vuit. Em precipito sobre la barra denteruda d’un gegant, receptacle antic dels morts. La moixaina d’una llebre m’eixalava el clatell. El meu cos balla dins una plaça solar. És de nit al meu ventre. Els astres es disparen a través del melic. Llimacs recaragolats beveu el licor de nit que tinc a les puntes dels dits. Avanço, creixo, com la serp muda la pell. Els rombes es transmuten en els traços d’un gat. L’espai es delimita. L’acte en si mateix és exacte. L’aire sosté el que esdevindrà. Mormolejo a les gàrgoles de la meva ànima. Mesuro l’abisme de l’ara abrigant l’hivern amb el gest. Sóc concreta com les fulles crepitant al meu pas. Fonc el glaç. Oscil·lo entre els plats d’una balança, destrio el gra de la palla: sóc la temprança. Em transformo sense interrupció: atenc al desig i abandono l’estereotip. És aquest l’alè tímid i fugisser d’un cim sorgint del llac oníric que m’habita.
(09/12/2013)