Somriure mut, cluc, un pou dins l’ull. Ella, vella, xiuxiueja sota les golfes. Repeteix al buit la paraula del cercle. Els dits piquen contra les gotes. Cauen sincrònics a contratemps. Ressonen sobre els sòcols. Les pestanyes repiquen un crit al zenit. Els plecs de la pell ondulen al ritme frenètic del silenci. De la carcanada es projecten estelles de gel i de pedra. Sota la boca la molsa baveja. Tan sols, el Sol, per a la Lluna freda.
II
Una puixança al baix ventre extasia les cèl·lules. A tres pams de terra s’eleva. Es perfila en l’aire sota el traç de l’aigua. La boira espia entre rajos de mel. Mel aspra és la pell de mans nascudes del limbe,
llimades per la fusta i el novembre. La nimfa emergeix vermella dels llacs de l’occipital mentre frego els canells dialogant en carícia estellada.
III
Irada la nena que compta frenètica com una vella. Es mossega les ungles. Les escup a la muntanya que es desfà a través de la seva concavitat. Sota els braços, les costelles, les fletxes. Les metxes s’encenen i es propulsen més enllà dels estels. Les cames s’allargassen sense deixar la Terra. S’estira i respira l’insecte. La ‘manita faloide’, la ‘manita clitoriona’, bla, bla, ha, ha, el somriure enrampat. Em pinto els llavis per potenciar la bellesa. Neix etèria sobre el cim de l’Atles.
IIII
Plomes als colzes sobre l’arena. En si mateixa, ara, més enllà s’escapa a les probabilitats. No hi ha lloc per a la mitja, és entera, completa. La física amaga el buit. Cerco la tretzena. Juguem a cuit i amagar. Gemega com una sirena atlàntica. Em diu: ‘Vine’ a cau de vèrtebres.
V
La terra és negra, humida. Les ones esclaten contra els farallons. Capto quarsos amb teranyina de filaments coral·lins. El cabell d’algues s’entortolliga a les escames de peixos daurats. M’obro de cames i els dits arriben a les puntes de la platja. Un boc me les llepa. Els mugrons drets emanen la llum dels fars. La transparència s’ensuma rere els ulls, marrons, entelats i tèrbols. Un crit traspassant-me provoca l’esclat del cel serè en esferes microscòpiques. Retorna el crit en pluja de foc sota l’influx centrífug d’una dinàmica enèrgica i fulgent. Pètals d’opi supuren a través dels meus llavis. Llisquen, retornen, flueixen. Des de la terra fosca, els brots d’heura creixen i s’enfilen al cel. Em fan una escala i pujo pas a pas fins al melic on un bosc em captiva.
PIRÒMANA D'ARGOS 