Creix sota una aparença aspra, verda i esquerpa al gust. Connectada a la branca de l’arbre es nodreix de la saba. Al preludi de l’hivern i amb el pes just, quan és prou tipa, empesa pel capritx de l’oreig cau a terra. Es desprèn sota la seva forma esfèrica i brillant, al buit, de forma confiada i arcaica, per aterrar, curiosa, en giravoltes pesades sobre el sòl sec de l’estiu. Macada pel cop, ennegreix. La humitat de tempestes irades, accentua la seva vulnerabilitat, mentre la podreix. L’escalfor d’una jornada sense ombra o l’influx del vent fred en nits estelades l’escapça, cristal·litzant la descomposició. I en aquesta contrastada física climàtica, es va desvestint, a poc a poc, de la pell que fou joventut, innocència i joc. Quan sembla que la seva existència parteix cap al subsòl per confondre’s en la terra, es dilucida una closca llenyosa i dura formada per dues parts gairebé idèntiques. Es matisa la diferència per les canals gravades a la seva superfície. Entre les rugositats, al centre de l’essència d’aquella esfera primigènia, segellant les parts, apareix una fondalada. A un extrem de l’el·lipse, un acabament punxegut, per a què la voluntat innata de la llavor s’aferri a la terra. En l’altre pol, el melic que la connectava a la mare i a través del qual l’aigua s’hi endinsarà per a reservar-se entre el nutrient tendre, oliós, ondulant, blanc i esmaltat d’ocre que va ser donat en l’origen i que es guarda amb recel rere la closca. Si l’atzar es formula a favor del desig connatural de la vida, un dia, a través del melic, traspuntarà un brot, que en créixer, refarà el cicle.
PIRÒMANA D'ARGOS 