Camps de porexpan, espuma groguenca rau reposant entre les pedres. Caminem en èxode per la carretera. El glaç irromp en capes de vidre morat, blavenc, rosat, matisa en textures, sobre l’asfalt esquerdat. És de nit. Fa fred. Les cuques emmudeixen. No porto sabates. El rossinyol xiula luxuriós la destrucció. Danso l’eco en descontrol. Bramulo el risc que comporta l’equilibri. L’esperit assedegat d’experiències colpidores s’escapa en tifó sobre un prat de flors esmorteïdes de cotó, còmodes, potser, massa còmodes. El geni explosiu pampallugueja resseguint el contorn de les foses nasals. Em surten banyes i la pell se’m torna caoba. Irat color del diable, del joc, de les arrels profundes de l’inconscient, de les ombres inquietants, de respondre taxatiu. Un vehicle marxa enrere. M’ envesteix ferint-me les costelles. Mig guerxa i esguerrada miolo la indulgència. I mentre el conductor mig beneit cerca recompondre la trencadissa, llisco a l’interior d’aquest cos mecànic. Mig guenya, canvio la marxa, accelero i trampejo les plaques de neu que es tornen vidre en pols. Em pinto els llavis. Inferiors. Em pinto amb vidre penetrant. I en aquest fer cerco l’excel·lència del boig. La lluna minva i el sòl retruny en foscor progressiva. Estic enfadada. Confosa. En calma. Potser ressentida. Malparida. Al ventre els xargais fan estralls i per dins continuo essent una nena. Una nena que s’estripa per ser dona. Per cantar la música de les línies corporals amb força. Un crit profund m’esquinça l’estómac per donar lloc a la paraula certa. Certa és la vella garrella que viu en una cova pels segles dels segles. Nena és la dolça nimfa a qui prems un botó i diu el que tu vols, la que respecta el respecte que es tenen els altres a si mateixos. Dona, dona és l’alquímia entre les altres i les que romanen amagades rere les ombres, frisant per sortir i prendre el seu lloc en la claror. Sóc qui sóc i em sostinc.
PIRÒMANA D'ARGOS 