Capto ressonàncies de bellesa envellutada i ombrívola. La lluna minva i obro portes a hores altes de la nit i sóc transportada a espais paradoxals. Només un llençol vell i unes escales juganeres em fan dubtar. Descendent és el camí dels salts? Paradoxa existencial. El cor fa pampallugues i a l’estómac hi ha un embut. No és or tot el que… Per moments, sóc un brau de guix que s’esquerda i esmicola sobre el cel. La imatge ressona en sensació. La lluna minva i el cos és ple, sinuós, perfilat, arrodonit. Em descaragolo emergint del subsòl. Nens asiàtics amb cabells liles, verds, vermells, fan cua en un servei. Em miren per la cueta dels ulls i somriuen de les escames que em surten. Fractal és el camí de la complicitat. Si! A la nineta dels seus ulls hi ha pell de peix. I, creient-me perduda, bec de la deu que surt de la boca del Lleó, aquella que amara el llençol vell i el torna bell. I em rento l’ànima amb l’aigua de la força. La consciència em regala una imatge efímera: la realitat quotidiana es mescla en epifania amb l’onírica. El temps s’atura. Les gotes bramulen. Permeto la passió, m’endinso en la foscor i prenc la clau. Accedeixo a la llum. Un cop més, experimento el viatge, continuo naixent.
PIRÒMANA D'ARGOS 