Verdmell

Camino per les franges; l’home verd començarà a fer pampallugues. Emano un alè inquiet i poruc i el cap em diu ‘Depressa!’ Motoristes instintius capten i donen gas a l’annex fàl·lic que els sotmet. Em mantinc o permeto que el cos cristal·litzi i s’esmicoli sobre l’asfalt? Respiro; la remor ens embolcalla. Sóc conduïda per un somriure llis i estructural; els edificis conformen la seva silueta en mimètica ressonància a l’estat en què estic. L’última passa sobre les franges dansa i rere l’estela, representada per l’ombra, l’home vermell arriba.
(28/02/2013)