Dolls d’aigua emboiren la mirada; remeten a una confusió infantívola, mentre els dits i les plantes dels peus, oberts a l’escolta, m’ofereixen sostenir l’expressió. L’orgull d’una vella de golfa em diu, a través d’un mirall, que passi. Transmuto. Mort al mut! Dansa de pensaments que relaten com truges: ’ Oh, melic que mira, cames guerxes, empremta viscosa de gripaus, llavis com bavoses copulant obscenes mentre gemeguen renecs, puces ballant ‘pogo’ entre pits, pasta de guix construint torres al voltant d’articulacions. Les bèsties oscil·len al teu voltant. Puagh! Putes, putes, putes, infinitament putes.’ Inspiro àcars. Exhalo vapor de petroli. I, sí, ja, ja, ja he begut oli! Ja, ja, ja ho sé. Ho sé tot! Ja, ja, ja ve el somriure que m’enrampa la cara, la nena que vomita cotó fluix caducat i fabrica pedres entre els omòplats. Gats embrionaris amb urpes colossals m’esparraquen la carcanada! Ja, ja, ja ve un ramat de bocs verdosos retrunyint estrepitosos al meu darrere! Al davant, un pou sense fons sol·licita la meva presència! Em rendeixo, em llenço i, sorprenentment, en progressió àgil, m’ofereixo a la incertesa que hi ha dins la foscor. I tot el viure des de l’especulació, es torna bell, senzill i lleuger. El pou es torna la interioritat d’un cuc sideral. Una, dues, tres passes. I sóc. Habito l’espai. Em creixen ales i, alhora, rodolo com l’esfera i sento la força de l’acer. Prenc la determinació morfològica del cub i absorbeixo el coneixement subtil que m’ofereix l’entorn. Recorro els oposats i experimento l’equilibri colpidor a mig camí entre els dos punts de referència i jugo un etern retorn. Esferes d’acer, cubs d’esponja, triangles de goma! Permeto que la geometria tridimensional es posi en moviment. Quin so emet? Potser un crit? O un xiuxiueig? Quina és la qualitat del meu sacrifici per permetre la seva pròpia trajectòria? En què es converteix la imaginació quan és conseqüència de l’experiència física? No són els objectes imaginats la cara visible i ordenada d’una ment que habita el cos? Sentit ve de sentir? Quin és el traç espontani de l’inconscient? Quin alè ressona en les cavitats inefables del cos? La boca fa el buit esprement un record sensitiu. Recullo la pluja d’aquella tempesta que no em deixava veure dins un cubell i rego el bosc que hi ha dins meu. Les pústules es tornen terra d’escudella, les mans dues llunes exultants de plenitud irradiant, el cor el galop dilatat de la vida! S’obren els milers de portes minúscules que recobreixen la meva pell! Passadissos són descoberts per finestres abans secretes. La molsa em vesteix i vidre líquid em condueix. Ja, ja, ja no sé res.
PIRÒMANA D'ARGOS 