ESPELEOLOGIA DE LES CAVERNES SUBCUTÀNIES
Piròmana d’Argos és el vestuari metafòric i ritual en el qual em submergeixo per entregar aquest autoretrat animat compost per traços pixelats emesos, potser, per un gest similar al de les dones prehistòriques quan pintaven les parets de les coves d’arreu del món, en un context, l’actual, tecnològicament complex i avançat i que m’ha permès reunir i condensar la transdisciplinarietat de la meva pràctica de forma videogràfica. Els criteris que he seguit s’entrellacen a la recerca i creació artístiques que desenvolupo i em mouen d’ençà que em vaig iniciar en la pràctica conscientment (2009) i es veuen perfilats pel marc on contextualitzo el treball actualment (2016-2019). Aquests criteris es nodreixen de l’herència genealògica i biològica, com també de fenòmens contextuals que integro des de l’imaginari i del coneixement que generem col·lectivament a diferents nivells de consciència i que és captat en l’artefacte artístic de forma sinestèsica i com a catalitzador d’alguna mena de transformació interna.
Jugo en un espai liminar on la identitat es desdibuixa i el jo s’entrega en acte. L’estètica del meu treball s’origina tan aviat en sentiments, com en estrats conceptuals o estats fugaços i serens per esdevenir en moviments semàntics alhora que rítmics. La comprensió del món ve donada des de la subjectivitat, quan empatitzo, mitjançant un registre pràctic, amb la realitat que m’envolta i sóc – en un trànsit que va i ve alhora entre allò que és microscòpic i el que és macroscòpic -. Em veig empesa, de forma orgànica, per una anàlisi que, més enllà de l’intel·lecte, és la transferència íntima de la realitat quotidiana i social en elements plàstics que revelen la naturalesa de les coses, tot sabent que el cos percep a diferents nivells, des dels més interns i nuclears als més externs i culturals. Aquests elements, potenciant la sensualitat de les nocions, erotitzant-les, apareixen com a forma d’activisme, apel·lant a la consciència que en la fragilitat dels nostres cossos s’hi conté la llavor de la nostra fortalesa.
Com si fos l’enginyera de boscos geològics, prenc la decisió de quedar velada, jo, Núria, per l’artefacte poètic. És com si aquesta peça emanés una àuria composta per la dinàmica polièdrica d’un gest o l’estratificació de textures aeròbiques en una dansa que construeix estructures fruit del silenci petri d’una boscúria sota la pell.
Hi ha en mi la voluntat que la pràctica, experimental i assagística, es vertebri des del cos perquè, confio que és així com es poden estructurar universos mitjançant elements simbòlics que, amb força, profusa, es despleguin més enllà de mi i aportin comprensió i transformin atentament, amb cura – a voltes disruptiva- l’entorn. No des d’una relació desigual amb els elements humans i no humans que el conformen, sinó com a catalitzadora d’un missatge comú, que no pretén ser messiànic, sinó que vol obrir espai a l’aliment per l’ànima tal com ho és un record verge i salvatge de la infantesa: on les nostres facultats perceptives són internament il·limitades i ens abriga -el record presenciat- com secret. Estic anomenant una regió que hi ha en nosaltres i, malgrat l’antagonisme, continua essent plàstica, dúctil, permeable, fortalesa i resistència gràcil. Gràcil perquè remet a la suspensió, que és moviment, i ens ofereix temps per saber i sentir en quina geografia inexplorada ens recolzarem per continuar un trajecte que, tal com l’anomenava Gilbert Durand, és antropològic. La fita és alta, però no desisteixo en la pràctica. Si aquesta és ofici, estic regida per una poètica muscular i com, renaixentista concentrada, artífex d’aquests universos que desplego -artesanalment-, responc, des del vincle, en i amb el món. Encara que la visió sembli romàntica, el sistema capitalista actual que promou l’individualisme evasiu i l’autonomia heroica, m’obliguen, èticament, a descreure’m, per crear-me en relació conscient -com resistència que es descobreix en una i amb els altres-.
LA SIBIL·LA QUE ORA A L’AURORA QUAN SEMPRE ÉS DE NIT, ESTÉN LA MÀ I COMPARTEIX EL FRUIT.
La presa de decisions s’articula en una espècie de llibertat obedient. Llibertat perquè neix del joc i obedient perquè hi ha en ella una voluntat, que és causada per les regles d’aquest joc, i que vetlla per l’elaboració d’un material concís i abstracte que desvetlla i desperta en l’alba; aquell moment on la llum encara no encega a la memòria i pressent el capvespre del món amb la calma salvatge dels cavalls que hi ha en els infants. Per tant, si cal despertar, és en la fosca on recol·lecto, gestant-se en mi els fruits que entrego. Aquesta fosca, a voltes aparentment torbadora, és la que, lluny de la visió externa, es mobilitza mitjançant el tacte, l’olfacte, l’oïda i el gust, en el sentit essencial d’aquestes percepcions en acció, experimentant la concreció matèrica del fruit, però, ja que una roman adormida, en un món paral·lel, el mundus imaginalis, lloc intermedi que Henry Corbin va denominar com a lloc del símbol. Aquest lloc, perceptible només amb l’ull del cor, és on ‘els esperits es corporitzen i els cossos s’espiritualitzen’.
És essent escultora onírica com, mitjançant el tacte que escolta, aprenc la forma i batec del fruit i mitjançant el gust i l’olfacte com n’aprecio i ordeno el contingut. Cal conèixer el que es dóna i com s’articula, estructuralment, per saber si és moment d’entrega o bé, treure’l de la fosca seria exposar-lo sense el temps de gestació que pertoca a cada cosa. L’error però, en el joc, sempre és suma, perquè, sense deixar la responsabilitat de banda, les regles s’articulen per a la integració del missatge en el món. Més enllà de projeccions i convencions, a les quals sóc sensible i obeeixo, tant com puc, amb preferència lleugera, recol·lecto i uneixo elements simbòlics per desplegar universos que es condensen en diverses capes de significat i que es materialitzen segons l’afinació del cos -eina i canal- mentre exerceix creativament l’exploració interna i especular, és a dir, constituïda com cosmovisió íntima de l’entorn extern. Sóc, en acte, una humanista medul·lar.
SER TRANSFORMER: ES POT PROFESSIONALITZAR L’ESPERIT VEHICULAT EN L’ALBIR DELS SENTITS?
De forma rítmica i cíclica, respirant el procés creatiu – recolliment i expansió, sístole i diàstole-, en l’exercici de la pràctica artística i la seva concreció, matiso i introdueixo, per finalitzar, l’experiència de transformació. Aquesta transformació esdevé en l’artista de forma conscient, ja sigui presenciant-la des del joc, revisitant la memòria o imaginant-la en un món paral·lel que tradueix en llenguatge, comprenent-la, doncs, com acció.
Quan s’actua -i es practica- la decisió de respectar la interioritat i respondre a l’entorn que reverbera i s’imprimeix sobre qui som -ossos, músculs, pell, esperit-, ja estem exercint alguna mena d’artisticitat. Imaginem un aparell emetent un senyal de forma consecutiva, aparentment, cada senyal, sembla el mateix. Què embolcalla i sustenta aquest so que es repeteix en el temps? Si s’inscriu en un món que canvia i del qual en som conscients, perquè atenem a ell de forma sensible, aquest so que es repeteix mai és el mateix. Per tant, cada senyal més que donar-se en una repetició inalterable i separada del món, esdevé particularment diferent perquè s’ordena i estructura en una composició comuna al món. Aquest ritme esdevé música, com el trajecte que transitem amb un seguit de passes mitjançant les quals els nostres peus entren amb tacte al sòl on deixen rastre. Quan s’és artista? Qualsevol consecució de gestos que es componguin mitjançant l’albir dels sentits i s’estructurin en el món vehiculen la llavor de l’artefacte artístic.
En la quietud aparent del cos, també s’actua. I és en aquest moviment silenciós on es pot escoltar la reverberació de l’entorn endins i presenciar el canvi. És doncs, el procés artístic, en el sistema actual capitalista, un procés subversiu: perquè a més de fer, ens demana entrar en silenci i escoltar la gestació. Per llavors, en el seu adequat moment, transferir aquesta reverberació a l’entorn amb una cadència particular, que és resposta en artefacte artístic i produeix sentit, realitat conscient, en relació amb la noció de performativitat tal com Judith Butler l’entenia i que queda lluny doncs de la nostra individualitat i més a prop de les convencions que revisitem, compartim, transformem i ens transformen.
Qui és artista ho és quan pren consciència dels elements que el mobilitzen i els posa en joc alquimitzant-los, aquesta riquesa generada sorgeix com artefacte artístic i en mi, com assaig poètic.
PIRÒMANA D'ARGOS 